BRUJERIA de Christopher Murray

BRUJERÍA és l'obra cinematogràfica més recent del director Christopher Murray (Cristo Ciego, competència oficial al Festival de Venècia 2016) i està coproduïda per  Pablo Larraín, nominat a l'Oscar per Spencer. Murray ens presenta un drama fantàstic inspirat en fets reals succeïts l'any 1880 a l'arxipèlag de Chiloé, Xile, quan la Recta Provincia, una organització secreta formada per bruixes i bruixots indígenes, va ser acusada d'associació il·lícita per les autoritats civils. La pel·lícula és protagonitzada per Rosa Raín (Valentina Véliz), una nena de tretze anys que a finals del segle XIX inicia un camí a la recerca de justícia i de la seva pròpia identitat en la que era aleshores una remota illa xilena colonitzada per europeus. 

 

Quan els espanyols van arribar a l'illa Gran de Chiloé, 'lloc de gavines' en huilliche, estava poblada d'indis chonos, huilliches i cuncos. Els chonos eren caçadors i recol·lectors nòmades, mentre que els altres dos pobles es dedicaven al cultiu de patates, blat de moro i pèsols i a la ramaderia. Els chonos i els huilliches, del mapudungún williche, que significa 'gent del sud’, formen la branca més austral del poble maputxe. El procés d'independència xilè va passar desapercebut a Chiloé de tal manera que es va convertir en l'últim reducte espanyol a l'Amèrica del Sud. Finalment, va passar a formar part de Xile l'any 1826, vuit anys després de la independència de l'Estat xilè. Abans de seguir, però, permeteu-me donar-vos una dada curiosa o fun fact : sabíeu que de totes les patates que es conreen actualment arreu del planeta la majoria provenen de varietats natives de Chiloé?

 

 

El director de la pel·lícula, nascut a Santiago de Xile, va generar un vincle amb Chiloé gràcies a tots els relats que la seva àvia, originària de l'illa, li explicava quan era petit. BRUJERÍA és la voluntat del director de deixar constància del terrible episodi que va viure la Recta Provincia, però també de la bellesa d'aquesta terra, de la seva gent i de la seva cultura, especialment per l'activitat relacionada amb la bruixeria, i és que Chiloé era un territori propens al desenvolupament de la màgia, la bruixeria i fetilleria. La fusió entre la tradició catòlica i la huilliche va fomentar que l'imaginari de la zona es poblés d'éssers màgics i mitològics que només podien ser controlats per bruixes i bruixots.

Un dels elements més interessants d'aquesta pel·lícula de Murray és el retorn de la protagonista als seus orígens. Abans del conflicte, Rosa és una nena humil que, junt amb el seu pare, viu i treballa a casa dels seus patrons colons, dels quals ha assimilat costums i creences, allunyant-se de la seva cultura original. Parla mapudungún, la llengua original dels seus pares, alemany per comunicar-se amb els patrons i també castellà. De caràcter submís i catòlica d'inici, la jove comença una transformació que la porta a qüestionaments profunds sobre el catolicisme i sobre la seva pròpia persona, així com a la recerca incansable de justícia per l'assassinat del seu pare.

 

Un altre component fonamental del film és la pràctica ancestral de la bruixeria a través de La Recta Província, que va ser una poderosa associació verídica de bruixes i bruixots amb la seva estructura pròpia l'existència de la qual resultava incòmoda a l'estat xilè i encara més als colons que habitaven a l'illa. Rosa no troba una mà amiga fins que coneix Mateo Coñuecar (Daniel Antivilo), el líder de La Recta Provincia, i a Aurora Quinchen (Neddiel Muñoz) que li obren les portes a un univers fascinant i aterridor a parts iguals junt amb la resta de la comunitat secreta, altres indígenes huilliches que fa temps que exerceixen resistència contra els colons.

 

 

Quan Mateo és capturat i acusat de ser una autoritat paral·lela a la naixent República de Xile, Rosa assumirà el desafiament d'alliberar-lo, encara que això impliqui iniciar-se en el camí sense retorn de la bruixeria. El director assenyala la incomprensió que va generar i continua generant actualment aquesta pràctica ancestral. "La seva potència rau en com aquesta mateixa violència cap a tot allò que és diferent, ressona i persisteix fins al dia d'avui dins de l'illa, com si aquest judici no hagués acabat mai".

 

La pel·lícula Brujería està protagonizada per Valentina Véliz, Sebastian Hülk (Sin novedad en el frente), Daniel Antivilo (Secretos en el jardín), Daniel Muñoz (Los 80) i Neddiel Muñoz, la qual és educadora, poeta, investigadora, compositora i cantora tradicional huilliche originària de l'arxipèlag de Chiloé. Valentina Véliz, que és qui dona vida a Rosa i no havia actuat mai abans d'aquesta pel·lícula, va acabar aconseguint el paper protagonista pel magnetisme i la màgia que va mostrar durant els càstings, així com pel fet de comptar amb ascendència maputxe. Murray explica que en el moment del rodatge hi havia processos de la protagonista que Valentina també estava vivint respecte a la seva pròpia identitat i això fa que hi hagi molt d'ella mateixa en el personatge que interpreta. Estem davant d'un coming of age d'època que barreja realisme màgic amb crítica social i política en una atmosfera misteriosa i fantàstica.

 

BRUJERÍA es va estrenar internacionalment al Sundance Film Festival el 21 de gener de 2023 com a part de la Competència dramàtica de cinema mundial, fou seleccionada per participar en la Secció Oficial del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges, nominada al Göteborg Film Festival i guanyadora del Bucheon International Fantastic Film Festival, així com del Cinélatino Festival de Toulouse.

 

 

Els seus productors són Nicolás Celis (Roma), Pablo i Juan de Dios Larraín (Spencer), Viola Fügen (Sólo los amantes sobreviven), Rocío Jadue i Michael Weber. María Secco n'és la directora de fotografia, Paloma López la muntadora i Leonardo Heiblum el compositor de la banda sonora.  El guió de BRUJERÍA està escrit entre el director, Christopher Murray, i Pablo Paredes i va suposar un llarg procés d'investigació i convivència a l'illa Gran de Chiloé per tal de poder comprendre millor les profunditats del que significa la bruixeria per a la identitat de la seva gent. La mitologia d'aquest arxipèlag de boscos frondosos, envoltat per l'oceà Pacífic, persisteix gràcies a la tradició oral dels seus habitants, les històries dels quals sobre éssers fantàstics, misteri i màgia expliquen l'entorn en el qual viuen, la seva illa, la seva llar.

✎ Janira Muñoz

 

➤ Mira el TRÀILER de la pel·lícula.

➤ QUATRE PINZELLADES de Christopher Murray, director de BRUJERíA.

➤ Mira l'ENTREVISTA al director. 

➤ Mira l'ENTREVISTA a l'actriu protagonista Valentina Véliz.

Divendres 19 d'abril de 2024 a les 20 h

No recomanada a menors de 16 anys

Sala La Violeta

Carrer de l'Hostal,15, Altafulla

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

EL ORDEN DIVINO de Petra Volpe

La directora Petra Volpe ens transporta a la Suïssa dels anys 70 del segle passat per parlar-nos d'un moment històric ben important al seu país i ho fa amb la pel·lícula El Orden Divino (2017), una comèdia dramàtica farcida de política, feminisme i realisme que ben segur us agradarà si heu gaudit de pel·lícules com Sufragistas o Pride. A més de ser directora de cinema, Petra és guionista, muntadora i realitzadora. Per convertir El Orden Divino en una realitat es va rodejar d'un equip format principalment per dones: Judith Kaufmann, direcció de fotografia, Su Erdt, disseny de producció, Linda Harper, disseny de vestuari, o Annette Focks, composició musical. Això sí, del muntatge se'n va encarregar en Hansjörg Weißbrich. Aquesta formació no és casual, ja que la directora explica que per a ella oferir oportunitats laborals a les dones amb les quals treballa de forma habitual és una declaració de principis.

 

 

Sabíeu que les dones suïsses no van tenir dret a votar fins a l'any 1971, convertint Suïssa en un dels últims països occidentals en aprovar el sufragi universal? És probable que moltes persones us sorprengui amb aquesta dada, però la realitat és que aquest país al cor d'Europa té una visió força conservadora, molt arrelada en el catolicisme i el protestantisme del país, en la qual la idea de canviar les coses que ja 'funcionen bé' no acostuma a agradar. I a tothom, o a gairebé tothom, ja li estava bé que les dones continuessin sense veu ni vot, però com veurem a la pel·lícula, no són només les dones les que surten perjudicades d'aquests rols sexistes imposats i impostats.

 

 

 

Aquí entra en joc la Nora, la nostra protagonista, una dona casada i amb fills que es dedica exclusivament a la cura de la llar i de la família, inclòs el seu sogre, en un poblet suís de muntanya, un racó de món idíl·lic on les novetats i els canvis socials triguen més a arribar que a les zones urbanites. Per a ella tot va bé fins que comença a adonar-se de les desigualtats que viuen les dones vers els homes i és precisament dins de casa seva i en les relacions intrafamiliars on comença el seu despertar feminista i és que, com ja sabem des que l'eslògan feminista es va popularitzar durant els anys 70, allò que és privat també és polític.  

 

La Nora, cansada de viure de portes endins, desitja trobar una feina a mitja jornada, però el seu marit no només no hi està d'acord sinó que, emparat per la llei d'aleshores, li prohibeix treballar fora de casa i és aquí on s'encendrà l'espurna que durà la Nora i les seves companyes de viatge a rebel·lar-se contra un sistema caduc que no les té en compte i que les infantilitza. Aquesta pel·lícula ens envia un missatge de sororitat, un relat universal extensible arreu i a totes les lluites per la justícia social. Com deia l'escriptora, activista i poetessa Audre Lorde, les eines de l'amo mai desmuntaran la casa de l'amo, i és per això que moltes dones, contra el que s'esperava d'elles, van decidir sortir de casa i participar en una vaga per assolir la seva fita, el sufragi femení.

 

A El Orden Divino es desafia justament això, l'ordre que un suposat ens diví ha dictaminat per a homes i dones on aquestes últimes queden sotmeses als primers. I és que aquestes mestresses de casa trencaran les regles establertes i experimentaran, per primer cop, una autonomia no només política i social, sinó també corporal. En aquest viatge fascinant d'alliberament també coneixeran la seva anatomia, menystinguda i amagada sota l'excusa de la moralitat. Aleshores moltes dones no havien experimentat mai plaer sexual, ni soles ni en parella, i moltes no havien vist ni la seva pròpia vulva! 

 

No és cap espòiler dir-vos que les dones suïsses finalment van aconseguir votar, per primera vegada, el 31 d'octubre de 1971. Això sí, després que la balança es decantés a favor del sí en una consulta en la qual el cens era estrictament masculí, però agafeu-vos fort perquè al cantó d'Appenzell Innerrhoden encara es van resistir més a reconèixer aquest dret, i no van autoritzar el vot femení en les eleccions locals fins al 27 de novembre de 1990 i ho van fer perquè van ser obligats pel Tribunal Suprem! Increïble, però cert.

 

El Orden Divino va ser estrenada internacionalment durant la 16a edició del Tribeca Film Festival, on va guanyar tres premis: el premi Nora Ephron, el premi a la millor actriu en una pel·lícula internacional per a Marie Leuenberger i el premi del públic. La pel·lícula va ser un èxit de taquilla a Suïssa i va ser nominada a set Swiss Film Awards, guanyant tres dels premis del festival. Suïssa, a més, la va seleccionar com la seva candidata de l'any als Premis Oscar.

 

Des del CineClub Altafulla hem considerat aquesta pel·lícula com una molt bona opció per ser projectada aquest mes de març en relació amb el 8M, el Dia Internacional de les Dones. Petra Volpe, la seva directora, sap que és rellevant explicar les històries de les dones, especialment les històries de les dones que han contribuït a generar canvis socials importants. Volpe creu que en general no se'n parla suficient de totes elles i que per aquest motiu és necessari fer totes aquestes històries més accessibles al públic i que la gent s'hi interessi. Cal que les nenes i les dones també es vegin representades al cinema i tinguin referents valentes i inspiradores en les quals poder emmirallar-se.

 

“Ignorem la nostra veritable alçada fins que ens posem dempeus”.
Emily Dickinson, poetessa estatunidenca.

 

✎ Janira Muñoz

➤ Mira el TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Mira l'ENTREVISTA a la directora, Petra Volpe. Format audiovisual. 

➤ Mira l'ENTREVISTA a la directora, Petra Volpe. Format escrit.

Divendres 22 de març de 2024 a les 20 h.

No recomanada a menors de 7 anys i especialment recomanada

pel foment de la igualtat de gènere

Sala La Violeta 

Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla

 

Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.

BROKER de Hirokazu Kore-eda

El director japonès Hirokazu Koreeda torna a les pantalles del Cineclub Altafulla amb la seva última i radiant pel·lícula, BROKER.

Una nit plujosa una jove abandona el seu bebè a les portes d'una església. El nounat és recollit per dos homes que es dediquen a robar bebès abandonats per a vendre'ls a pares disposats a pagar una tarifa. Quan la jove torna a l'església, penedida, descobreix el negoci il·legal de tots dos homes i decideix unir-se a ells per a trobar els pares adoptius més adequats. En aquest inusual viatge per carretera, el destí de tots aquells que es creuin en la vida del nen canviarà radicalment.

Protagonitzada, entre altres, per Son Kang-ho, qui va ser el conegut cap de família descarat a "Parásitos", i per Lee Ji-Eun, també coneguda per la seva carrera com a cantant amb el nom IU, ens portaran a una atípica road movie per les carreteres i ciutats de Corea del Sud. Kang-ho va guanyar el premi a millor actor al Festival de Cannes 2022 per BROKER, i certament ens regala un d'aquells papers que el confirmen com un gran actor ambivalent.

La pel·lícula arrenca amb una mare deixant el seu nadó a una Baby Box o capsa per nadons que són abandonats de manera anònima. Aquestes polèmiques caixes es troben actualment instal·lades a diversos països com els Estats Units, Corea del Sud, Itàlia, Japó, Índia, Malàisia, Alemanya, o Bèlgica, sent Sud-àfrica on es va instal·lar la primera el 1999. Existeix una certa controvèrsia entre si les capses ajuden a evitar que els infants acabin abandonats en qualsevol lloc o si fomenten aquest abandonament anònim. Però és cert que moltes vides s'han salvat gràcies al seu interior d'incubadora, amb temperatura i humitat controlades i una alarma silenciosa que alerta als serveis d'emergència un cop la porta és oberta.

Cert, el plantejament d'arrancada és trist, i els personatges d'aquesta història, un parell de tipus que recullen els nadons de la capsa i els venen en adopció, són per sentir molt més que al·lèrgia. Com va dir un crític de cinema, no ens enganyem, són gentussa. Però en mans de Kore-eda es mostren fràgils i creïbles. Tots tenen un passat i un motiu que els porta a fer el que fan, que no són necessàriament els diners. Quan la jove mare s'uneix al viatge per trobar els millors pares adoptius, sorgiran entre ells moltes coses, potser aquests motius, però també el trencament de totes les seves curasses i els anirà unint, constituint alguna cosa semblant a una família.

Aquesta és veritablement, una de les fascinacions de Kore-eda i que es veu palesa en el seu cinema. I és el fet de parlar del que podem anomenar la família trobada. A l'excel·lent "Un Asunto de Familia" ja vam poder veure una representació clara d'aquest vincle que sorgeix entre persones que es troben o a qui el destí fa que es converteixin en un cercle familiar. Atípic, però unit. Famílies disfuncionals sense llaços sanguinis però amb una clara crítica social. I és que més enllà de la família pròpia en la que un neix i la família que escull, la família que es troba i es junta, dona possibilitats a qui el forma de sentir l'afecte, la preocupació, la cura i l'escalfor que una família dona.

La pel·lícula ens parla d'aquest tema des d'una mirada certament amable, conciliadora i a moltes estones còmica, però no deixa d'expressar un profund malestar. Mares que no es poden fer càrrec dels seus fills, traficants de bebès, hipocresia de classe, misèria moral, exclusió social, indefensió infantil i una gran deshumanització humana. Pobresa en moltes variants. Kore-eda aborda tot això amb la seva mirada humana i aconsegueix fer l'impossible, que és parlar de temes molt complicats sense caure en dogmes ni prejudicis i els aborda amb profunditat però sense cinisme. Kore-eda estima als seus personatges, podríem dir que els entén, i d'alguna manera els protegeix. Potser perquè ningú més pot. La pel·li és plena de discursos, de silencis, de moments emocionals únics, i també de moments molt entranyables i molt divertits. Kore-eda narra amb molta transparència, tenint una gran habilitat per captar les llums i les foscors dels seus personatges, configurant així un retrat col·lectiu d'essers que estan sols, orfes, i que s'enfronten a un món a vegades massa cruel.

Potser un dels retrets de BROKER és precisament aquesta gran virtut del director per retratar aquestes formes de família, donat que es un tema recurrent en la seva filmografía recent. En aquest cas, Kore-eda complica la trama amb una investigació policial per crim i uneix al viatge a unes oficials de policia que segueixen de prop als traficants, amb el seu particular punt de vista de la realitat, des de dins d'un cotxe on observen, parlen, i on també a poc a poc s'obren i s'humanitzen i sobretot, com ja ho podreu veure, mengen.

BROKER és una pel·li senzilla a la vegada que arriscada. Parlar d'un tema tan delicat com el que ens porta i intentar fer-ho fer amb calidesa i humor és tot un repte. Kore-eda pren aquest repte perquè ja hi te molta mà i perquè a través de les seves històries sempre vol recordar-nos el més essencial: que sempre hi ha esperança, vida i amor. I que és bonic agrair-nos els uns als altres el fet de haver nascut.

Tràiler https://youtu.be/gLF5Jvid270?si=DjOTfET8YoJ0hJBp

Entrevista a Kirokazu Kore-eda sobre Broker https://youtu.be/kZ4PN1doN68?si=nkbeYZ-X8Kk9sNre

Entrevista a Kore-eda sobre Broker i les capses per bebés https://www.lavanguardia.com/cultura/20221221/8650790/hirokazu-koreeda-broker-buzones-abandonar-bebes-necesarios-sociedad.html

Entrevista a Kore-eda sobre Broker i la família https://cadenaser.com/nacional/2022/12/20/hirokazu-koreeda-la-familia-ya-sea-consanguinea-o-creada-por-otros-afectos-es-solamente-un-recipiente-cadena-ser/

Divendres 16 de febrer de 2024 a les 20 hores.

Sala La Violeta.

Carrer de l'Hostal 15, Altafulla

No recomanada a menors de 12 anys.

Obertura de taquilla i portes 30 minuts abans de la projecció

MOGUL MOWGLI de Bassam Tariq

El Cineclub Altafulla enceta l'any 2024 amb una gran proposta apassionant i enèrgica: MOGUL MOWGLI, la pel·lícula amb la qual Bassam Tariq va guanyar el premi a millor òpera prima, batallant contra tot, en el festival REC de Tarragona del 2020, així com haver-se endut el premi FIPRESCI del Festival de Berlín, entre altres premis i nominacions. Una gran sortida al món d'una pel·li que es pot considerar de les imprescindibles del cinema contemporani.

MOGUL MOWGLI està protagonitzada per l'actor Riz Ahmed, a qui alguns el podran recordar com a ajudant de càmera a l'impactant "The NightCrawler", que va passar per les pantalles del Cineclub el 2016. Ja llavors Ahmed apuntava detalls de gran actor, i a partir d'aquí va començar a protagonitzar pelis on es basta i se sobra per menjar-se la pantalla.

Riz Ahmed interpreta a Zed, un raper britànic-pakistanès qui, en el millor moment de la seva carrera i a punt de començar una gira mundial, decideix volar al Regne Unit per visitar a la família que fa dos anys que no veu. Les seves cançons són intenses, les lletres punxants i carregades de missatge integrador vers la seva cultura d'origen. Per tot i així, Zed sembla estar allunyat de qui és i d'on ve. Mentre intenta reconnectar amb els seus pares i rebusca entre els seus cassets de música qawwali, es veu sobtadament afectat per una malaltia autoinmune. A mesura que la seva condició empitjora, fent perillar el gran moment que esperava, Zed se sumeix en una crisi física i emocional amplificada per vívides al·lucinacions.

Riz Ahmed va ser nominat als Oscar i als Globus d'Or per "Sounds of Metal", on ja va interpretar a un músic, un jove bateria, d'una banda, de Noise Metal que comença a patir una deficiència auditiva. És fàcil pensar que "Sounds of Metal" i MOGUL MOWGLI són gairebé la mateixa història però no és així. Potser el que tenen en comú és que no són la típica peli de superació de malaltia. Però MOGUL MOWGLI va molt més enllà i és plena de noves intencions.

MOGUL MOWGLI ens parla de l'herència, no material, sinó del pes dels orígens. El viatge que la pel·lícula ens ofereix, té molt a veure amb la dicotomia que apareix entre les lletres de les cançons de Zed, que intenten capturar l'esperit d'una comunitat oprimida, i la seva relació conflictiva amb els seus pares, profundament musulmans, i la tradició del seu poble. La realitat d'algú que creix entre dues nacionalitats i dues maneres de viure, la britànica - occidental i la pakistan - musulmana, i que li genera el conflicte de reconèixer, o no, d'on ve però fent ús d'aquest origen quan convé. Zed és un pakistanès "occidentalitzat", com un desconegut li diu a la cara, quan fa servir la seva identitat a les seves cançons. És aquest un tema que s'ha tractat al cinema? Sí, però mai s'ha representat al cine una història sobre la segona generació d'una manera tant exuberant com a MOGUL MOWGLI, amb elements que van des del musical, la denúncia, fins al realisme màgic.

Zed pateix una mena d'al·lucinacions de fantasmes culturals del passat que li compliquen el present. Bassam Tariq, qui mostra un talent a tenir en compte, fa servir les il·lusions com un trampolí i atrapa la naturalesa abstracta del nostre subconscient. Hi ha un fil surrealista a la pel·lícula, que si el veiem bé, capta a la perfecció la confusió interna de la doble consciència.

Bassam Tariq debuta a la direcció i el mateix Riz Ahmed està al càrrec del guió i les lletres de les cançons - és actor, músic, guionista i activista, per tant, la seva implicació amb aquesta pel·lícula va ser molt personal -. Tots dos formen un tàndem explosiu en una filmació que vehicula entre la fúria i l'al·lucinació - d'alguna manera Zed fa servir les cançons per mostrar com se sent -, però també entre la denúncia i la renúncia. MOGUL MOWGLI és una mirada diferent i vibrant de l'enfrontament cultural. I en cap cas cau en el victimisme. És una pel·lícula que toca diverses tecles en la seva justa mesura.

La música com a forma d'anestesiar-se del que l'envolta; el llenguatge per extreure de l'ànima conflictes identitaris; l'antagonisme entre el deliri i l'oníric com a forma d'expressió. L'esperança que tot pot canviar en donar-se compta dels beneficis d'una família acollidora i comprensiva. MOGUL MOWGLI és una amalgama de passions, un treball esotèric que arriba a la cúspide amb el seu inesperat final. És una pel·lícula diferent, que porta amb molt orgull ser diferent.

Entrevista a Bassam Tariq https://cineuropa.org/es/interview/386444/

Entrevista a Riz Ahmed i Bassam Tariq en Anglès https://youtu.be/QAo_0z7n5Ho?si=cxk1Ma0MGV7MDH5b

Tràiler https://www.dailymotion.com/video/x82yd6a

Divendres 19 de Gener de 2024 a les 20 hores.

Sala La Violeta

No recomanada a menors de 16 anys.

Obertura de taquilla i portes 30 minuts abans de la projecció.