29 feb 2024

EL ORDEN DIVINO de Petra Volpe

La directora Petra Volpe ens transporta a la Suïssa dels anys 70 del segle passat per parlar-nos d'un moment històric ben important al seu país i ho fa amb la pel·lícula El Orden Divino (2017), una comèdia dramàtica farcida de política, feminisme i realisme que ben segur us agradarà si heu gaudit de pel·lícules com Sufragistas o Pride. A més de ser directora de cinema, Petra és guionista, muntadora i realitzadora. Per convertir El Orden Divino en una realitat es va rodejar d'un equip format principalment per dones: Judith Kaufmann, direcció de fotografia, Su Erdt, disseny de producció, Linda Harper, disseny de vestuari, o Annette Focks, composició musical. Això sí, del muntatge se'n va encarregar en Hansjörg Weißbrich. Aquesta formació no és casual, ja que la directora explica que per a ella oferir oportunitats laborals a les dones amb les quals treballa de forma habitual és una declaració de principis.

 

 

Sabíeu que les dones suïsses no van tenir dret a votar fins a l'any 1971, convertint Suïssa en un dels últims països occidentals en aprovar el sufragi universal? És probable que moltes persones us sorprengui amb aquesta dada, però la realitat és que aquest país al cor d'Europa té una visió força conservadora, molt arrelada en el catolicisme i el protestantisme del país, en la qual la idea de canviar les coses que ja 'funcionen bé' no acostuma a agradar. I a tothom, o a gairebé tothom, ja li estava bé que les dones continuessin sense veu ni vot, però com veurem a la pel·lícula, no són només les dones les que surten perjudicades d'aquests rols sexistes imposats i impostats.


 
 
 

Aquí entra en joc la Nora, la nostra protagonista, una dona casada i amb fills que es dedica exclusivament a la cura de la llar i de la família, inclòs el seu sogre, en un poblet suís de muntanya, un racó de món idíl·lic on les novetats i els canvis socials triguen més a arribar que a les zones urbanites. Per a ella tot va bé fins que comença a adonar-se de les desigualtats que viuen les dones vers els homes i és precisament dins de casa seva i en les relacions intrafamiliars on comença el seu despertar feminista i és que, com ja sabem des que l'eslògan feminista es va popularitzar durant els anys 70, allò que és privat també és polític.  

 


La Nora, cansada de viure de portes endins, desitja trobar una feina a mitja jornada, però el seu marit no només no hi està d'acord sinó que, emparat per la llei d'aleshores, li prohibeix treballar fora de casa i és aquí on s'encendrà l'espurna que durà la Nora i les seves companyes de viatge a rebel·lar-se contra un sistema caduc que no les té en compte i que les infantilitza. Aquesta pel·lícula ens envia un missatge de sororitat, un relat universal extensible arreu i a totes les lluites per la justícia social. Com deia l'escriptora, activista i poetessa Audre Lorde, les eines de l'amo mai desmuntaran la casa de l'amo, i és per això que moltes dones, contra el que s'esperava d'elles, van decidir sortir de casa i participar en una vaga per assolir la seva fita, el sufragi femení.

 


A El Orden Divino es desafia justament això, l'ordre que un suposat ens diví ha dictaminat per a homes i dones on aquestes últimes queden sotmeses als primers. I és que aquestes mestresses de casa trencaran les regles establertes i experimentaran, per primer cop, una autonomia no només política i social, sinó també corporal. En aquest viatge fascinant d'alliberament també coneixeran la seva anatomia, menystinguda i amagada sota l'excusa de la moralitat. Aleshores moltes dones no havien experimentat mai plaer sexual, ni soles ni en parella, i moltes no havien vist ni la seva pròpia vulva! 



 

No és cap espòiler dir-vos que les dones suïsses finalment van aconseguir votar, per primera vegada, el 31 d'octubre de 1971. Això sí, després que la balança es decantés a favor del sí en una consulta en la qual el cens era estrictament masculí, però agafeu-vos fort perquè al cantó d'Appenzell Innerrhoden encara es van resistir més a reconèixer aquest dret, i no van autoritzar el vot femení en les eleccions locals fins al 27 de novembre de 1990 i ho van fer perquè van ser obligats pel Tribunal Suprem! Increïble, però cert.


 

El Orden Divino va ser estrenada internacionalment durant la 16a edició del Tribeca Film Festival, on va guanyar tres premis: el premi Nora Ephron, el premi a la millor actriu en una pel·lícula internacional per a Marie Leuenberger i el premi del públic. La pel·lícula va ser un èxit de taquilla a Suïssa i va ser nominada a set Swiss Film Awards, guanyant tres dels premis del festival. Suïssa, a més, la va seleccionar com la seva candidata de l'any als Premis Oscar.

 



Des del CineClub Altafulla hem considerat aquesta pel·lícula com una molt bona opció per ser projectada aquest mes de març en relació amb el 8M, el Dia Internacional de les Dones. Petra Volpe, la seva directora, sap que és rellevant explicar les històries de les dones, especialment les històries de les dones que han contribuït a generar canvis socials importants. Volpe creu que en general no se'n parla suficient de totes elles i que per aquest motiu és necessari fer totes aquestes històries més accessibles al públic i que la gent s'hi interessi. Cal que les nenes i les dones també es vegin representades al cinema i tinguin referents valentes i inspiradores en les quals poder emmirallar-se.

 

“Ignorem la nostra veritable alçada fins que ens posem dempeus”.
Emily Dickinson, poetessa estatunidenca.

 

✎ Janira Muñoz


➤ Mira el TRÀILER de la pel·lícula.

➤ Mira l'ENTREVISTA a la directora, Petra Volpe. Format audiovisual. 

➤ Mira l'ENTREVISTA a la directora, Petra Volpe. Format escrit.


Divendres 22 de març de 2024 a les 20 h.

No recomanada a menors de 7 anys i especialment recomanada
pel foment de la igualtat de gènere

Sala La Violeta
 

Carrer de L'Hostal, 15 Altafulla
 
Obertura de portes i venda d'entrades 30 min abans de la projecció.








10 feb 2024

BROKER de Hirokazu Kore-eda

El director japonès Hirokazu Koreeda torna a les pantalles del Cineclub Altafulla amb la seva última i radiant pel·lícula, BROKER.




Una nit plujosa una jove abandona el seu bebè a les portes d'una església. El nounat és recollit per dos homes que es dediquen a robar bebès abandonats per a vendre'ls a pares disposats a pagar una tarifa. Quan la jove torna a l'església, penedida, descobreix el negoci il·legal de tots dos homes i decideix unir-se a ells per a trobar els pares adoptius més adequats. En aquest inusual viatge per carretera, el destí de tots aquells que es creuin en la vida del nen canviarà radicalment.

Protagonitzada, entre altres, per Son Kang-ho, qui va ser el conegut cap de família descarat a "Parásitos", i per Lee Ji-Eun, també coneguda per la seva carrera com a cantant amb el nom IU, ens portaran a una atípica road movie per les carreteres i ciutats de Corea del Sud. Kang-ho va guanyar el premi a millor actor al Festival de Cannes 2022 per BROKER, i certament ens regala un d'aquells papers que el confirmen com un gran actor ambivalent.





La pel·lícula arrenca amb una mare deixant el seu nadó a una Baby Box o capsa per nadons que són abandonats de manera anònima. Aquestes polèmiques caixes es troben actualment instal·lades a diversos països com els Estats Units, Corea del Sud, Itàlia, Japó, Índia, Malàisia, Alemanya, o Bèlgica, sent Sud-àfrica on es va instal·lar la primera el 1999. Existeix una certa controvèrsia entre si les capses ajuden a evitar que els infants acabin abandonats en qualsevol lloc o si fomenten aquest abandonament anònim. Però és cert que moltes vides s'han salvat gràcies al seu interior d'incubadora, amb temperatura i humitat controlades i una alarma silenciosa que alerta als serveis d'emergència un cop la porta és oberta.




Cert, el plantejament d'arrancada és trist, i els personatges d'aquesta història, un parell de tipus que recullen els nadons de la capsa i els venen en adopció, són per sentir molt més que al·lèrgia. Com va dir un crític de cinema, no ens enganyem, són gentussa. Però en mans de Kore-eda es mostren fràgils i creïbles. Tots tenen un passat i un motiu que els porta a fer el que fan, que no són necessàriament els diners. Quan la jove mare s'uneix al viatge per trobar els millors pares adoptius, sorgiran entre ells moltes coses, potser aquests motius, però també el trencament de totes les seves curasses i els anirà unint, constituint alguna cosa semblant a una família.



Aquesta és veritablement, una de les fascinacions de Kore-eda i que es veu palesa en el seu cinema. I és el fet de parlar del que podem anomenar la família trobada. A l'excel·lent "Un Asunto de Familia" ja vam poder veure una representació clara d'aquest vincle que sorgeix entre persones que es troben o a qui el destí fa que es converteixin en un cercle familiar. Atípic, però unit. Famílies disfuncionals sense llaços sanguinis però amb una clara crítica social. I és que més enllà de la família pròpia en la que un neix i la família que escull, la família que es troba i es junta, dona possibilitats a qui el forma de sentir l'afecte, la preocupació, la cura i l'escalfor que una família dona.






La pel·lícula ens parla d'aquest tema des d'una mirada certament amable, conciliadora i a moltes estones còmica, però no deixa d'expressar un profund malestar. Mares que no es poden fer càrrec dels seus fills, traficants de bebès, hipocresia de classe, misèria moral, exclusió social, indefensió infantil i una gran deshumanització humana. Pobresa en moltes variants. Kore-eda aborda tot això amb la seva mirada humana i aconsegueix fer l'impossible, que és parlar de temes molt complicats sense caure en dogmes ni prejudicis i els aborda amb profunditat però sense cinisme. Kore-eda estima als seus personatges, podríem dir que els entén, i d'alguna manera els protegeix. Potser perquè ningú més pot. La pel·li és plena de discursos, de silencis, de moments emocionals únics, i també de moments molt entranyables i molt divertits. Kore-eda narra amb molta transparència, tenint una gran habilitat per captar les llums i les foscors dels seus personatges, configurant així un retrat col·lectiu d'essers que estan sols, orfes, i que s'enfronten a un món a vegades massa cruel.




Potser un dels retrets de BROKER és precisament aquesta gran virtut del director per retratar aquestes formes de família, donat que es un tema recurrent en la seva filmografía recent. En aquest cas, Kore-eda complica la trama amb una investigació policial per crim i uneix al viatge a unes oficials de policia que segueixen de prop als traficants, amb el seu particular punt de vista de la realitat, des de dins d'un cotxe on observen, parlen, i on també a poc a poc s'obren i s'humanitzen i sobretot, com ja ho podreu veure, mengen.




BROKER és una pel·li senzilla a la vegada que arriscada. Parlar d'un tema tan delicat com el que ens porta i intentar fer-ho fer amb calidesa i humor és tot un repte. Kore-eda pren aquest repte perquè ja hi te molta mà i perquè a través de les seves històries sempre vol recordar-nos el més essencial: que sempre hi ha esperança, vida i amor. I que és bonic agrair-nos els uns als altres el fet de haver nascut.




Tràiler https://youtu.be/gLF5Jvid270?si=DjOTfET8YoJ0hJBp

Entrevista a Kirokazu Kore-eda sobre Broker https://youtu.be/kZ4PN1doN68?si=nkbeYZ-X8Kk9sNre

Entrevista a Kore-eda sobre Broker i les capses per bebés https://www.lavanguardia.com/cultura/20221221/8650790/hirokazu-koreeda-broker-buzones-abandonar-bebes-necesarios-sociedad.html

Entrevista a Kore-eda sobre Broker i la família https://cadenaser.com/nacional/2022/12/20/hirokazu-koreeda-la-familia-ya-sea-consanguinea-o-creada-por-otros-afectos-es-solamente-un-recipiente-cadena-ser/



Divendres 16 de febrer de 2024 a les 20 hores.

Sala La Violeta.

Carrer de l'Hostal 15, Altafulla

No recomanada a menors de 12 anys.

Obertura de taquilla i portes 30 minuts abans de la projecció




15 ene 2024

MOGUL MOWGLI de Bassam Tariq

El Cineclub Altafulla enceta l'any 2024 amb una gran proposta apassionant i enèrgica: MOGUL MOWGLI, la pel·lícula amb la qual Bassam Tariq va guanyar el premi a millor òpera prima, batallant contra tot, en el festival REC de Tarragona del 2020, així com haver-se endut el premi FIPRESCI del Festival de Berlín, entre altres premis i nominacions. Una gran sortida al món d'una pel·li que es pot considerar de les imprescindibles del cinema contemporani.




MOGUL MOWGLI està protagonitzada per l'actor Riz Ahmed, a qui alguns el podran recordar com a ajudant de càmera a l'impactant "The NightCrawler", que va passar per les pantalles del Cineclub el 2016. Ja llavors Ahmed apuntava detalls de gran actor, i a partir d'aquí va començar a protagonitzar pelis on es basta i se sobra per menjar-se la pantalla.




Riz Ahmed interpreta a Zed, un raper britànic-pakistanès qui, en el millor moment de la seva carrera i a punt de començar una gira mundial, decideix volar al Regne Unit per visitar a la família que fa dos anys que no veu. Les seves cançons són intenses, les lletres punxants i carregades de missatge integrador vers la seva cultura d'origen. Per tot i així, Zed sembla estar allunyat de qui és i d'on ve. Mentre intenta reconnectar amb els seus pares i rebusca entre els seus cassets de música qawwali, es veu sobtadament afectat per una malaltia autoinmune. A mesura que la seva condició empitjora, fent perillar el gran moment que esperava, Zed se sumeix en una crisi física i emocional amplificada per vívides al·lucinacions.




Riz Ahmed va ser nominat als Oscar i als Globus d'Or per "Sounds of Metal", on ja va interpretar a un músic, un jove bateria, d'una banda, de Noise Metal que comença a patir una deficiència auditiva. És fàcil pensar que "Sounds of Metal" i MOGUL MOWGLI són gairebé la mateixa història però no és així. Potser el que tenen en comú és que no són la típica peli de superació de malaltia. Però MOGUL MOWGLI va molt més enllà i és plena de noves intencions.




MOGUL MOWGLI ens parla de l'herència, no material, sinó del pes dels orígens. El viatge que la pel·lícula ens ofereix, té molt a veure amb la dicotomia que apareix entre les lletres de les cançons de Zed, que intenten capturar l'esperit d'una comunitat oprimida, i la seva relació conflictiva amb els seus pares, profundament musulmans, i la tradició del seu poble. La realitat d'algú que creix entre dues nacionalitats i dues maneres de viure, la britànica - occidental i la pakistan - musulmana, i que li genera el conflicte de reconèixer, o no, d'on ve però fent ús d'aquest origen quan convé. Zed és un pakistanès "occidentalitzat", com un desconegut li diu a la cara, quan fa servir la seva identitat a les seves cançons. És aquest un tema que s'ha tractat al cinema? Sí, però mai s'ha representat al cine una història sobre la segona generació d'una manera tant exuberant com a MOGUL MOWGLI, amb elements que van des del musical, la denúncia, fins al realisme màgic.




Zed pateix una mena d'al·lucinacions de fantasmes culturals del passat que li compliquen el present. Bassam Tariq, qui mostra un talent a tenir en compte, fa servir les il·lusions com un trampolí i atrapa la naturalesa abstracta del nostre subconscient. Hi ha un fil surrealista a la pel·lícula, que si el veiem bé, capta a la perfecció la confusió interna de la doble consciència.

Bassam Tariq debuta a la direcció i el mateix Riz Ahmed està al càrrec del guió i les lletres de les cançons - és actor, músic, guionista i activista, per tant, la seva implicació amb aquesta pel·lícula va ser molt personal -. Tots dos formen un tàndem explosiu en una filmació que vehicula entre la fúria i l'al·lucinació - d'alguna manera Zed fa servir les cançons per mostrar com se sent -, però també entre la denúncia i la renúncia. MOGUL MOWGLI és una mirada diferent i vibrant de l'enfrontament cultural. I en cap cas cau en el victimisme. És una pel·lícula que toca diverses tecles en la seva justa mesura.




La música com a forma d'anestesiar-se del que l'envolta; el llenguatge per extreure de l'ànima conflictes identitaris; l'antagonisme entre el deliri i l'oníric com a forma d'expressió. L'esperança que tot pot canviar en donar-se compta dels beneficis d'una família acollidora i comprensiva. MOGUL MOWGLI és una amalgama de passions, un treball esotèric que arriba a la cúspide amb el seu inesperat final. És una pel·lícula diferent, que porta amb molt orgull ser diferent.




Entrevista a Bassam Tariq https://cineuropa.org/es/interview/386444/

Entrevista a Riz Ahmed i Bassam Tariq en Anglès https://youtu.be/QAo_0z7n5Ho?si=cxk1Ma0MGV7MDH5b

Tràiler https://www.dailymotion.com/video/x82yd6a

Divendres 19 de Gener de 2024 a les 20 hores.

Sala La Violeta

No recomanada a menors de 16 anys.

Obertura de taquilla i portes 30 minuts abans de la projecció.





18 dic 2023

LOS TIPOS MALOS de Pierre Perifel

El Cineclub Altafulla Kids ofereix, en aquestes dates de Nadal, una pel·li especial per els més menuts, i no tan menuts, de la casa: LOS TIPOS MALOS, l'última pel·li d'animació del director Pierre Perifel.




Perifel és un cineasta i animador francès, molt conegut pel seu treball a DreamWorks Animation. És director dels premiats curts "Bilby" i "Le Building" i va treballar a "Kung Fu Panda" com a animador.




LOS TIPOS MALOS ens trobem amb el Sr. Llop, el Sr. Serp, el Sr. Piranya, la Srta Tarantula i el Sr. Tauró. Són el grup d'amics més infames mai conegut, sempre fent espectaculars atracaments arreu. Quan després d'anys donant grans cops i ésser els dolents més buscats, són per fi enxampats, el Sr. Llop aconsegueix arribar a un acord (que no té la menor intenció de respectar) per a impedir que els fiquin a tots a la presó: LOS TIPOS MALOS seran bons.




La pel·li està basada en els personatges dels llibres il·lustrats d'Aaron BlabeyBlabey es un autor australià de llibres infantils. És creador de tres sèries de best-sellers; "Pig the pug", "Thelma the unicorn" i "The bad guys", una sèrie de novel·les gràfiques best-sellers pels lectors júnior del New York Times sobre una banda d'animals d'aspecte espantós que intenten canviar la seva mala reputació.





El 22 d'abril de 2022 es va estrenar als Estats Units l'adaptació de la seva sèrie de dibuixos, en la pel·li d'animació firmada per Pierre Perifel i DreamWorks Animation. El mateix Aaron Blabey va ser productor executiu de la pel.licula, amb Patrick Hughes i Ethan Coen. La pel·lícula es va estrenar sent el número 1 de taquilla als EUA i va ser la segona peli més taquillera del 2022.

Amb una estètica entre Grand Theft Auto i les pelis de Quentin Tarantino a l'estil infantil, LOS TIPOS MALOS es una obra trepidant i molt divertida que s'inicia a ritme endiablat. Robatoris a l'estil Ocean's i persecucions policials de vertigen, fan de la seqüència inicial de lo millor que s'ha vist en pelis animades dels últims temps.




LOS TIPOS MALOS no és només una pel·li d'acció, sinó que també va construint un sòlid argument que vehicula entre els estereotips i la fragilitat de les aparences. Tenen els dolents l'oportunitat de canviar i ser bons? És la pregunta que la pel·li porta, d'alguna manera, a debat. Hi ha més darrere les aparences. Aquí els TIPOS MALOS es trobaran amb el Professor Melmelada, un tendre i benintencionada cobaia que els ajudarà a participar en un interessant e insòlit "programa de reinserció". Ja veurem que passa després!




Dotada d'un humor intel·ligent i ben trobat i d'un cuidat punt macarra amb discursos allunyats del clar moralisme, fa gala d'un guió interessant i uns diàlegs plens d'intenció.




La versió doblada compta amb noms famosos com l'actor Pedro Alonso, donant vida al Sr. Serp, l'humorista Joaquin Reyes com el Professor Melmelada, Santi Millán posant veu al Sr. Tauró i la periodista Sara Carbonero debutant al doblatge donant-li veu a la també periodista Tiffany Peluche.

LOS TIPOS MALOS es un cinema que, amb subtilesa, redueix la distància argumental entre les pel·lis d'infants i d'adults. Una pel·lícula per gaudir molt en família del cinema d'animació i veure si és més divertit ser bo que ser dolent.

Trailer: https://youtu.be/gzsRenSxjyE?si=cs7NW7qO6Y02bISz

Entrevista a Joaquin Reyes i Pedro Alonso pel doblatge de Los Tipos Malos https://youtu.be/aokk8GXfQVw?si=eL9PLgkrBFXwiWvs

Entrevista a Sara Carbonero i Santi Millán https://youtu.be/WuxMZKyARvE?si=6NFFb7MWj5JRKwn5

Entrevista al director Pierre Perifel (en Anglès) https://youtu.be/1_0HKbDqshk?si=8cmRYGD8-npOq2nr

Divendres 22 de desembre a les 18 hores.

Sala La Violeta.

Apta per tots els públics i especialment recomanada per la infància.

Obertura de portes i venda d'entrades 30 minuts abans de la projecció.