DOCUMENTALS ALTAFULLA-LINK

NOVA SECCIÓ DE LINK, UN COP AL TRIMESTRE

D’acord amb les decisions preses a la darrere assemblea de Link,  s’ha  creat una nova secció audiovisual que es dirà DOCUMENTALS-LINK.  L’objectiu d’aquesta secció és donar-nos eines per a la reflexió i el debat  sobre qüestions fonamentals del nostre temps per tal de ajudar-nos a entendre el món en el qual vivim.  

La salut, la política, l’economia, els països emergents,   el medi ambient,  l’educació, les xarxes socials, la cybermedicina,  són alguns dels aspectes de la realitat  que està previst  tinguin un lloc en aquesta nova secció documental.

Les sessions tindran una periodicitat trimestral, es duran a terme a la sala de plens de l’Ajuntament a les 8 de la tarda i, com a novetat,  comptaran amb la presència d’una persona experta  en el  tema del documental  que oferirà informació i portarà el posterior debat.

Per començar,  el dia 31 de gener es projectarà Inside Job , la pel·lícula de Charles Fergusson (EUA, 2010) que explica la crisis financera actual i revela les connexions del mon acadèmic més prestigiós dels Estats Units amb els bancs i agencies de rating, a través d’unes incisives entrevistes.  Amb una excel·lent fotografia i una banda sonora molt suggerent,  el film ha tingut un gran èxit al 2011,  any de la seva estrena

Per acompanyar-nos en aquest debat, comptarem amb Ana Ana Beatriz Hernández Lara, doctora en Organització d’empreses per la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla i professora agregada del Departament de Gestió d’ Empreses de l’Universitat Rovira i Virgili.

Per al segon trimestre de l’any 2013 volem oferir Sicko,  de Michael Moore (EUA, 2007).  Aquest film tracta les conseqüències de  no tenir una bona sanitat pública,  de confiar únicament en la sanitat privada i en allò que es pot comprar.

Confiem en que Documentals Altafulla-Link interessi  a molta gent  i es converteixi en un nou  component de la vida cultural d’Altafulla.

NADER Y SIMIN, UNA SEPARACIÓN

Títol original: Jodaeiye Nader az Simin
Direcció: Asghar Farhadi
Guió: Asghar Farhadi
País: Irán 2011
Fotografia: Mahmood Kalari
Música: Sattar Oraki
Muntatge: Hayedeh Safiyari
Interpretació: Leila Hatami, Peyman Moaadi, Shahab Hosseini, Sareh Bayat, Sarina Farhadi.
Durada: 123 minuts
Versió: original subtitulada en castellà
Calificació: No recomenada per a menors de set anys.

Premis 2011:
– Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Nominada a Millor guió original.
– Berlín, "Oso de Oro" a la Millor pel·lícula, Millor actor i Millor actriu.
– "Globos de oro" i "Premis Cesar" a la millor pel·lícula de parla no anglesa i molts altres. 

Sinopsi: 
Nader i Simin fa catorze anys que es van casar i tenen una filla; amb ells viu el pare de Nader, malalt d’Allzheimer. Pertanyen a la classe mitja alta. Simin no vol que la seva filla s’eduqui a l'Iran i decideix abandonar el país. Però Nader s’estima més quedar-s’hi, en part pel seu pare. Aquesta divergència porta la parella al divorci.
 

Comentari:

Difícil imaginar una pel·lícula que manegui millor els punts de vista, que controli amb més astúcia el que es diu i el que no es veu. Tots els personatges de Nader i Simin, una separació necessiten amagar alguna cosa per preservar la seva veritat, i aquest rosari de mentides, que es desencadena segons la lògica de l'efecte dòmino, dóna peu a un relat que li deu tant a Jean Renoir (tots tenen les seves raons) com a Fritz Lang (cada porta tancada o entreoberta amaga un secret, un gir implacable dels esdeveniments).

El director de A propósito de Elly ens reserva l'incòmode paper de jutges en una pel·lícula que modifica els mecanismes de l'empatia que sentim per les seves criatures a cada canvi de pla. I durant aquest procés, vertiginós, no només parla de les particularitats de la societat iraniana (des de les imposicions de la religió fins a les dificultats de ser dona en tan repressiu context), sinó també que, en definitiva, aquesta magnífica tragèdia contemporània podria passar en qualsevol lloc del planeta.

El cinquè llargmetratge d'Asghar Farhadi és una autèntica lliçó de narrativa cinematogràfica, sostinguda per un espectre tècnic fantàstic i un grup d'actors en estat de gràcia. Emocionant, absolutament imprescindible.
Escrit per José Arce (paràgraf escollit)

«Has vist el que va passar?».
Atrapant des dels seus primers compassos, la història, també signada pel director, arrenca com el que sembla un drama familiar per acabar transcendint gèneres i nacionalitats, anant molt més enllà ─ i, alhora, sense allunyar-se ─ d'un ja de per si mateix complex reflex de la situació social, religiosa, política i econòmica en territori iranià, Farhadi dóna una magistral lliçó de narrativa cinematogràfica, aconseguint atrapar l'espectador al llarg de dues hores que emocionen des d'una eficàcia tècnica i artística senzillament sensacionals. Una faula que en realitat no és tal sobre l'ésser humà i les seves motivacions, sobre el que defensem des de les nostres conviccions i interessos ─ l'egoisme és la nota dominant ─, en un entorn de dones i homes lligats de mans per les dependències creades per un sistema ple d'arestes. 



Negociant amb la veritat i la família
Escrit per Julio Rodríguez Chico


A Nader i Simin, una separació, l'extraordinari guió de l'iranià Asghar Farhadi serveix per, amb agilitat narrativa i una posada en escena realista, aixecar acta sobre una societat en què els assumptes de consciència i religió pesen molt. 

L'humanisme i clarividència que respira el cinema iranià en tractar temes importants només és comparable amb l'alta qualitat dels seus aspectes tècnic-artístics. La pel·lícula Nader i Simin, una separació és prova d'això i, sense renunciar a una trama de ficció que pugui enganxar amb un públic ampli, aconsegueix traçar un quadre social i antropològic en què es veu la mà d'un autor que sap amagar-se darrere la càmera per deixar parlar les imatges i als personatges.

Asghar Farhadi fa fàcil el difícil i aconsegueix que les branques permetin veure el bosc, amb un matisat retrat d'individus que utilitzen la veritat per sobreviure, i alhora ens mostra un país iranià que s'imposa amb una legalitat molt elemental i una situació humiliant de la dona. 

Un difícil equilibri entre justícia i moral, entre assumptes civils i de religió, entre la veritat manifesta i l'encoberta, entre els motius que un marit i la seva dona esgrimeixen quan demanen el divorci. Ells són Nader i Simin, matrimoni que es respecta i es vol, però que acaba discutint sobre si marxar a l'estranger pel bé de la seva adolescent filla Termeh o quedar per tenir cura de l'avi senil. És una qüestió menor que podria parlar-se per arribar a una millor solució, però que acaba en els tribunals i amb Simin a casa dels seus pares, mentre el seu marit es veu obligat a contractar els serveis de la ultra ortodoxa Razieh per tenir cura del seu pare. La complexitat de la vida i els interessos particulars s'encarregaran d'enredar la situació amb retrets i denúncies construïdes sobre la mentida, encara que sigui amb la intenció de protegir els més indefensos. 

Un extraordinari guió del propi Farhadi serveix per, amb agilitat narrativa i una posada en escena realista, aixecar acta sobre una societat en què els assumptes de consciència pesen molt, i on l'honor o la religió determinen el comportament en els més petits detalls. Humanisme i delicadesa extrema per parlar d'una realitat difícil, interpretacions fresques amb mirades plenes de vida i veritat, i un respecte per no jutjar ningú i mantenir en suspens l'última paraula són algunes de les notes d'aquesta magnífica pel·lícula. És interessant veure-la des de l'òptica de Termeh i contemplar el seu sofriment en silenci –com el de la nena petita–, participar del seu sentit comú i generositat en afrontar el drama familiar i comprovar com es negocia amb la veritat i amb els mateixos fills. Sempre amb rectitud d'intenció i buscant el bé –en ambdues famílies–, però també deixant-se portar per l'orgull i col·locant -los en un tessitura d'impossible elecció. 


No obstant això, L'opressió d'una justícia sumària i una moral casuística i escrupolosa fan que les aparences i els dubtes triomfin sobre la veritat del cor i de la consciència, que sigui necessari girar full –potser una generació– per viure en pau i sense discòrdia. El fresc humà i social que Farhadi ens regala resulta proper, tot i les diferències culturals, perquè tots els actors fan grans treballs i perquè la càmera reposa sobre l'ànima dels seus personatges per treure l'amor sincer que hi ha entre ells, així com la seva tergiversació de la veritat. Perquè, volent protegir la seva família, l'estan destruint.Un cinema contemplatiu i compromès, commovedor i que sap mantenir el suspens i la tensió, exponent de l'humanisme més ric i profund, que parla de moral sense proposar situacions maniquees ni receptar solucions fàcils, que participa del mateix alè de veritat que animava la seva anterior pel·lícula A propósito de Elly (2009).


 Trailer de la pel·lícula 

Entrevista amb el director Asghar Farhadi 

¿Què li va donar la idea per aquesta pel·lícula? Com va sorgir?
Estava a Berlín, treballant en un guió per una pel·lícula que transcorria en aquesta ciutat. Una nit, a la cuina, em va arribar el so d'una cançó iraniana des de la casa del costat. Tot d'una, em van envair els records, imatges que pertanyien a una altra història. Vaig intentar desfer-me'n d'elles per concentrar-me en el guió que estava desenvolupant, però no hi havia res a fer. Les idees i les imatges havien arrelat al meu cap. No em deixaven. Fora on fora, caminant pel carrer, viatjant en transport públic, una història embrionària pertanyent a un altre lloc em perseguia, envaïa el meu temps dedicat a Berlín. Vaig decidir tornar a l'Iran i dedicar-me a aquest nou guió.

Com treballa amb els actors?
Solc trigar molt en escollir els intèrprets, i aquesta pel·lícula no ha estat una excepció. Intento no carregar als actors amb reflexions generals o de la meva visió de la pel·lícula. Prefereixo que es concentrin en la seva definició i en les intencions del personatge. M'agrada adaptar-me a cada actor, a la seva forma d'interpretar. La constant en totes les meves pel·lícules són els assajos. Llavors veig l'actor convertir-se en el personatge, i això ens permet concentrar-nos en detalls durant el rodatge. Els assajos van ser llargs. Treballem a partir d'un guió molt concret, molt detallat, que seguim al peu de la lletra perquè cada actor entengués la dimensió del personatge. Potser aquesta manera de treballar provingui de la meva experiència teatral.
En quines condicions va rodar?
Tot es va rodar en escenaris naturals, excepte les escenes al despatx del jutge i al tribunal. No ens van autoritzar a rodar en un tribunal de veritat i vam haver de construir un decorat en dues escoles abandonades.
La separació és el nucli de la pel·lícula, però només es refereix a la parella?
No em sembla important que el públic conegui les meves intencions. Prefereixo que surtin de la sala fent-se preguntes. Crec que, actualment, el món necessita fer-se més preguntes i no tenir tantes respostes. Les respostes impedeixen plantejar preguntes. I em vaig esforçar des del principi en plantejar les preguntes. La primera és si un nen o una nena iraniana té més possibilitats al seu país o a l'estranger. No hi ha una resposta definitiva. Desitjo que la pel·lícula obligui l'espectador a fer-se preguntes com aquesta.
Els dos personatges protagonistes són dones, per què?
En totes les meves pel·lícules intento donar una visió realista i complexa dels personatges, siguin homes o dones. No sé per què les dones tendeixen a ser una força impulsora en les meves històries. Potser és una elecció inconscient per part meva. Potser sigui perquè en una societat en què la dona està oprimida, l'home tampoc pot viure en pau. Actualment, a l'Iran, les dones són les que realment lluiten per recuperar els drets que els han retirat. Són autèntiques resistents, més decidides que els homes. Encara que les dues protagonistes siguin dones, la seva elecció és totalment diferent. Ambdues intenten salvar-se. Una pertany a la classe baixa i pobra, amb tot el que això implica, i l'altra, a la classe mitjana.
Va ser la seva intenció fer un retrat més contrastat de les dones iranianes?
El públic occidental sol tenir una idea molt fragmentada de la dona iraniana, a la qual veuen com un ésser passiu, tancat a casa, allunyat de qualsevol activitat social. Potser hi ha dones a l'Iran que responguin a aquest patró, però en general, les dones juguen un important paper en la societat, són molt actives. En la pel·lícula veiem a aquests dos tipus de dones, però cap intenta ser una heroïna. No hi ha un enfrontament entre la bona i la dolenta. Simplement són dues versions enfrontades. Al meu entendre, aquesta és la tragèdia del nostre temps. Sorgeix un conflicte entre dues entitats positives. Només puc esperar que l'espectador no sàpiga quina de les dues hauria de sortir victoriosa.
Creu que és necessari conèixer la cultura o la llengua per entendre totes les possibles lectures?
Probablement sigui més fàcil per al públic iranià comprendre la pel·lícula en la seva totalitat. No només per una qüestió d'idioma, també el context i la textura social en què es desenvolupa la història li permetrà arribar a interpretacions menys òbvies. Però el cor de la història és un matrimoni. El matrimoni és una forma de relació entre dues persones que hi ha sense importar l'època o la societat. Les relacions humanes tampoc són específiques d'un lloc o una cultura en concret. És una de les preocupacions més essencials i complexes de la societat moderna. Per això crec que el tema de la pel·lícula és accessible a un públic molt més ampli i va més enllà de les fronteres geogràfiques.

Filmografía 
2011            Nader y Simin, una separación.
2009            A propósito de Elly. Oso de Plata (Millor Direcció), Festival de Berlín.
2006            Chahar Shanbeh Sauri (Miércoles de fuegos artificiales).
2004            Shar-e Ziba (Preciosa ciudad).
2003            Raghs dar Ghobar (Bailando en el polvo).  

CRÍTIQUES PROFESSIONALS 

"Art cinematogràfic de gran abast que qüestiona la unitat política i social a l'Iran. David Parkinson: Empire.

"Una classe magistral de cinema, de cinema emocionant. La intel·ligència consisteix a no permetre que es colin retòriques o mirades impostades." Luis Martínez: Diari El Mundo.

"Admirable pel·lícula (...) et contagia la tensió i el drama dels seus equívocs personatges, te'l transmet amb enorme talent". Carlos Boyero: Diari El País. 

"Enquadraments de càmera sempre perfectes, diàlegs esplèndidament dosificats i la credibilitat aportada pels actors converteixen la pel·lícula en un envoltant, magistral mosaic d'emocions. Lluís Bonet Mojica: Diari La Vanguardia. 

"Magnífica pel·lícula. Farhadi construeix l'edifici d'un thriller judicial sobre les bases d'un melodrama familiar que muda de pell a cada canvi de pla". Sergi Sánchez: Diari La Razón. 

"Els imprevisibles girs argumentals, l'atmosfera d'amenaça i el tendre humanisme de Farhadi converteixen aquesta pel·lícula en una obra absorbent, però la seva forma de plantejar les preguntes fonamentals la confirma com una obra mestra". Nando Salvà: Diari El Periódico.

LOLA

Títol original: Lola
Direcció: Brillane Mendoza
Guió: Linda Casimiro
País: França i Filipines, 2009
Fotografia: Odyssey Flores
Música: Teresa Barrozo
Muntatge: Kats Serraon
Interpretació: Anita Linda, Rustica Carpio, Tanya Gómez, Jhong Hilario, Ketchup Eusebio
Durada: 110 minuts
Versió: original
Calificació: Apta per a tots els públics 

Premis: Festival de Venècia: Secció oficial llargmetratges a concurs, 2009


Sinopsi:Dues ancianes han de bregar amb les conseqüències d'un crim que involucra als seus respectius néts: un és la víctima i l'altre és el sospitós. Pobres i febles, ambdues dones van a la recerca de diners enmig d'una tempesta. Sepa, acompanyada del seu nét menor, encén una espelma en el lloc de l'assassinat del seu altre nét a mans d'un lladre de mòbils. Després inicia la seva recerca de fons per al funeral i el judici. Per la seva banda, Puring s'embranca en una laboriosa recollida de diners per aconseguir la llibertat temporal del seu nét, l'assaltant.

Lola vol dir àvia, en tagal, la llengua autòctona de la illa de Luzón a Filipines.

La pel·lícula transcorre al paupèrrim barri de Malabon a Manila, inundat tot l'any, al qual només es pot accedir amb barca, on la precarietat és moneda corrent i la lluita diària per sobreviure, constant. És temporada de pluges, i l'aigua i el vent, de vegades torrencials, assoten com una condemna més a la població sense recursos.

Lola és una petita història profundament humana, una història com ha d'haver milers succeint en paral·lel a tot Manila, una joia duríssima i sense concessions. Al ritme pausat dels seus protagonistes, dues àvies octogenàries, Mendoza traça, sense laments ni sensibleria, aquesta tragèdia silenciosa que els ha tocat viure. El desenllaç terrible, per ulls occidentals, és, però, un acord tàcit que beneficia ambdues famílies.

Mendoza utilitza l'aigua, omnipresent al llarg de tota la pel·lícula, com a símbol de vida però també com a focus d'infeccions i insalubritat, una arma de doble tall que es converteix en càstig per la vida a Malabon. Amb Lola el director homenatja les dones grans del seu país, que com en molts altres, són qui manténen les diferents generacions unides, arribant fins i tot a sustentar-les, ja que sovint els pares estan absents.
Brillante Mendoza es pren el seu temps per retratar amb tremend realisme la vida filipina en capes que freguen la misèria. Com en gairebé totes les pel·lícules de Mendoza, el retrat és fidel a una societat on la vida i la mort depenen de l'estatus de cadascú. 

Les dues protagonistes, les ancianes de 79 i 84 anys són actrius professionals. La resta de l'elenc es compon de figurants ocasionals o no s'havien posat mai davant d'una càmera. Les presons, tribunals de justícia i el poblat, són reals. Els personatges deambulen d'un lloc a un altre sense futur, cadascú amb la seva pròpia història, pels carrers inundats del poblat i entre la burocràcia institucional aliena a la vida diària de la seva gent. 

Mendoza exhibeix aquestes vides sense metàfores, sense eufemismes, sense propaganda mediàtica, en condicions realment adverses, amb un pressupost impensable per a qualsevol pel·lícula occidental i a través d'estructures narratives gens convencionals. És sorprenent el retrat de la integritat d'aquests personatges malgrat el deteriorament i la descomposició social que es viu dia a dia. Si ets ric, morir serà car, si no tens on caure mort, la teva vida té el valor dels objectes que puguis empenyorar per conservar-la. Plou, plou torrencialment, mentre Lola Sepa rep a casa el taüt, busca diners per l'enterrament i finalment ... millor veure-la.

La vida en alguns casos, pot ser simple per no tenir grans metes, però molt complicada si sobrevius al present a costa de sacrificar el futur dels teus, sobretot si tens més de 80 anys, el pes de la supervivència de la teva família recau sobre tu dia a dia i els homes joves que hi ha al voltant no són sinó mers fantasmes vivents que deambulen a la recerca d'algun tros de pà per menjar o alguna mossa a la que rondar, a l'espera que els seus majors, autèntics bastions de supervivència i nexes d'unió de la família, aconsegueixin tirar endavant. Mentrestant, les dones es preparen per exercir de "Lolas" futures.

La pel·lícula, festí sensorial de cinema en estat pur, acaba per constituir-se en un sensible relat sobre l'amor i el perdó, el sacrifici i la ràbia, el dolor i l'esperança, el pas del temps i l'oblit. 




Filmografia de Brillante Mendoza (selecció): 
Sinapupunan, Captive (2012); 60 Seconds of Solitude in Year Zero, Purple (2011); Ayos ka (2010); Lola, Kinatay (2009)

1er TORNEIG D'SCRABBLE A ALTAFULLA

El passat diumenge 14 d'octubre es va celebrar, amb un gran èxit, el 1er. Torneig d'Scrabble a Altafulla. Van haver 27 persones inscrites que van jugar 6 partides durant tot el dia, en dues tongades, matí i tarda.
Però no tot va ser jugar. També es va fer una petita ruta turística per ensenyar la Vila Closa i altres llocs d'interès del poble.
Tothom va quedar molt entusiasmat, tant amb l'organització com amb nostre poble així com de l'originalitat dels trofeus que es van entregar.

Els premis van estar entregats a:
Campió:
Nemesio Moreno
Subcampió:
José María Riera
Tercera classificada:
Flavia Bruno
Millor sub1800:
Xavier Camprubi
Millor debutant:
Pepe Baynat

Si voleu llegir la crònica que va fer en Santi Rosales, president de la AJS (Associació de Jugadors d'Scrabble), cliqueu aqui

Si voleu veure el vídeo del que va passar: joc, visita turística, dinar, etc. cliqueu aquí, que és una pàgina del facebook.

I aquí teniu unes quantes fotos

EL NIÑO DE LA BICICLETA

Títol original: Le gamin au vélo
Direcció i Guió: Jean-Pierre Dardenne y Luc Dardenne
País:  Bèlgica, França, Itàlia, 2011
Fotografia: Alain Marcoen
Música: varis
Muntatge: Marie-Hélène Dozo
Interpretació: Cécile De France, Thomas Doret, Jérémie Renier, Fabrizio Rongione, Egon Di Mateo, Oliver Gourmet.Durada: 87 minuts
Versió: original subtitulada en castellà
Calificació: no recomanable a menors de 7 anys

Premis 2011:Gran Premi del Jurat (Ex-aequo) Festival de Cannes; Nominada a Millor pel·lícula estranjera als Premis Cesar; Premis del Cinema Europeo: Millor guió. 4 nominacions, incloent millor pel·lícula; Globos de Oro: Nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa. Festival de Valladolid - Seminci: Secció oficial llargmetratges a concurs

Si voleu veure el trailer, cliqueu aqui

Sinopsi:Cyril té gairebé 12 anys i un únic pla: trobar al pare que el va deixar temporalment en una llar infantil d'acollida. Coneix per casualitat a Samantha, que té una perruqueria. Samantha accedeix que es quedi amb ella els caps de setmana. Cyril no vol reconèixer l'amor que Samantha sent per ell, un amor que el nen necessita desesperadament per calmar la seva ràbia.

Comentari:
Amb aquesta pel·lícula, els directors belgues veuen necessari recuperar el concepte de vincle i compromís dins la societat, fugir de l'espiral d'individualisme i delinqüència, i tornar a la família com a nucli fonamental per a la seva construcció.

Julio Rodriguez Chico per a Labutaca.net

Amb una narrativa senzilla i clara, amb un ritme que no decau en cap moment a través de girs ben encadenats, i amb una excel·lent direcció d'actors —sobretot del nen protagonista—, els germans Dardenne es mantenen en la seva línia realista que s'acosta a la gent del carrer i especialment a aquells que estan en període de formació. Els adolescents —en aquest cas un nen— els permeten fer evolucionar els seus personatges, demanar perdó i redimir, lluitar contra els obstacles de l'ambient i d'una societat perillosa. Aquí situen a Cyril en una cruïlla d'odi i indiferència per una banda, i d'afecte i educació per un altre, i l'obliguen a seguir un o altre camí. Veiem que en el seu interior sent la necessitat de la recerca del pare i de sacrificar-ho tot per recuperar aquesta proximitat, però també assistim al començament de la seva maduresa quan de s'adona del que li convé i de la responsabilitat de les seves decisions.

La bicicleta és, en definitiva, símbol d'unió amb el que s'entén com a família, nexe i vincle amb el seu pare, l'únic que li queda. I d'aquí el seu afany per recuperar o per evitar que li robin. Però també és cert que Samantha és qui li regala per segona vegada, després de l'abandonament patern, i és com una nova oportunitat d'afecte que se li ofereix per decidir el seu futur. En aquest sentit, és significativa l'escena en què es coneixen i la manera com s'agafa a la dona en el consultori, necessitat de l'afecte de l'abraçada.

D'aquesta manera, la pel·lícula es converteix en un conte moral per a l'espectador, on els Dardenne opten per donar-li una perspectiva lluminosa i esperançada, tant a través de la fotografia de tons clars –el sol exterior és reflex de l'interior– com d'una música simfònica que emergeix puntualment per concedir-nos serenitat i ampliar horitzons. Esplèndides interpretacions d'un Thomas Doret ple de ràbia i decidit a recuperar la seva bicicleta, i d'una dolça Cécile De France que sap transmetre l'afecte necessari perquè aquesta màgica relació sigui versemblant. Finalment, l'equilibri de temes i subtrames i la contenció al abordar-los, converteixen "El niño de la bicicleta" en una mirada polièdrica sobre l'individu i la societat, contemplada des de l'optimisme en una gran pel·lícula per als amants del cinema social i d'autor.

ENTREVISTA ALS DIRECTORS:

¿Cómo surgió la idea de hacer “El niño de la bicicleta”?

Luc: Era una historia que nos rondaba hace mucho tiempo. La historia de una mujer que ayuda a un chico a liberarse de la violencia que le aprisiona. La primera imagen era la de este niño, un manojo de nervios, que encuentra la paz y el sosiego gracias a otro ser humano.

Sus películas suelen tratar las relaciones entre padres e hijos: “La promesa”, “El niño”, “El hijo”. ¿A qué se debe?

Luc: Todos somos hijos o hijas de alguien...

Jean-Pierre: La sociedad fomenta el individualismo. Así que es una especie de reacción y de la necesidad de recuperar la noción de vínculo. Un vínculo que no es necesariamente biológico, como ocurre con Samantha y Cyril...

¿Es difícil rodar la ternura?

Luc: La verdad es que el mal siempre resulta más atractivo (risas). Pero era muy importante que no cayéramos en una ternura edulcorada. Lo que sí queríamos reflejar con la mayor exactitud posible era ese sentimiento de apertura y de intercambio.

Jean-Pierre: Hacer una película sobre un personaje que se vuelca desinteresadamente en otra persona no nos ha ocurrido muy a menudo. Rodar en verano nos ayudó a que la película tuviera cierto brillo y también cierta dulzura. Y Cécile de France transmite esas cualidades de forma natural.

No suelen trabajar con actores conocidos.

Luc: No habíamos programado nada. Nunca escribimos pensando en un actor en particular. En cuanto terminamos el guión empezamos a pensar en actrices y Cécile fue la que surgió primero. Sabíamos que con ella evitaríamos ese lado melodramático. Su cuerpo y su cara lo dicen todo. Le enseñamos el guión y aceptó inmediatamente. Nos hizo algunas preguntas sobre las motivaciones de su personaje. Le dijimos que Samantha estaba ahí en ese momento. Nada más. Y ella confió en nosotros.

¿Cómo encontraron a Thomas Doret, el chico que interpreta a Cyril y que está en casi todas las escenas?

Jean-Pierre: Lo encontramos por la vía habitual para buscar actores de su edad: poniendo un anuncio en el periódico. Al casting se presentaron un centenar de niños. Thomas vino el primer día. Era el quinto que veíamos y enseguida supimos que era él.

¿Cómo escribieron el guión? ¿Cuánto tiempo les llevó?

Jean-Pierre: Un año y unas cuantas semanas. Pero llevábamos mucho tiempo hablando del tema.

Luc: Empezamos con un personaje, una situación, y tomamos notas sobre todo lo que nos parece interesante. Después llega la estructura, luego el primer borrador, luego otro, y otro... Nos lleva meses.

¿Y el rodaje?

Luc: 55 días. Con noches muy cortas. Pero nunca trabajamos después de la 1:30. Bueno, puede que alguna vez. Estábamos rodando con un niño de 13 años. Estábamos muy bien preparados. No ensayábamos mucho antes de una toma